Davant el procés que es viu actualment a Catalunya s’observa, tot sovint, les apel·lacions que fan alguns polítics respecte a la Constitució. La llei no ho permet, la carta magna és molt clara al respecte, jurídicament no és possible, no està previst en l’ordenament jurídic, en una paraula: La constitució no permet fer un referèndum a Catalunya encara que un percentatge del 80-85% dels seus ciutadans ho desitgen segons les enquestes.
Repassant el text constitucional observo el següent: No existeix cap apartat on quedi clar que el tribunal constitucional té més poder que els ciutadans, ja que la norma màxima diu que la sobirania resideix en el poble. Aleshores, si el poble degudament representat pels seus líders polítics, lliurement i democràticament elegits, aprova una llei… quin poder s’atorga a dotze individus per rebutjar-la? Estan per sobre la ciutadania?
Cal no oblidar que l’estatut de Catalunya fou aprovat pel Parlament Català i posteriorment pel Congrés i el Senat. El primer en representació del poble de Catalunya i els segons del poble espanyol. Va ser objecte d’un referèndum, va ser signat pel cap d’estat i publicat al butlletí oficial. L’opinió de dotze magistrats (al final van ser deu) és superior a la de 30 milions de votants de tot l’estat degudament representats?
Canviant de registre, no he vist en l’apartat de justícia l’existència o creació d’un òrgan gramatical o de filologia, que estudiï la llengua i les possibles interpretacions o variants d’aquesta. Existeixen dites, frases fetes i metàfores que, tot sovint es fan servir en una conversa. Que un fiscal espanyol no entengui l’expressió “bon vent i barca nova” es pot entendre, ara bé, no cola desconèixer que “per fer truites s’han de trencar els ous”.
Aquest comentari, fet per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, és una metàfora casolana per fer entendre que cal prendre mesures per dur a terme determinades accions de govern o canvis de política. Ara bé, si ho diu un regidor català, independentista per més senyes, equival a un delicte de sedició o a una declaració de cop d’estat. Si vostès, amables lectors, han escoltat l’interrogatori que li ha fet el fiscal al regidor, com a mínim hauran pogut riure una estona per no plorar.
La constitució espanyola, rebutjada i votada en contra pel PP, s’ha convertit per obra i gràcia dels actuals mandataris en la bíblia del partit, reinterpretada a gust i conveniència seva i modificada en allò que han volgut sense consultar els ciutadans que són, en teoria, en qui recau la sobirania del poble. Amb aquesta definició, hi ha qui apunta que en cas d’un referèndum aquest hauria de ser votat a tota Espanya.
No recordo que al Quebec votessin tots els canadencs o que en el cas d’Escòcia ho fessin tots els britànics. En el cas d’Espanya són excuses de mal pagador, és la demostració fidedigna de la fictícia democràcia existent, que impedeix consultar la població, exercir el dret a decidir, la llibertat d’expressió i tantes altres coses.
És aquest el país que volem… o preferim un altre on la democràcia real, la justícia social, la dignitat i la llibertat seguin els eixos de la nostra convivència? No és el que Catalunya i els seus habitants ens mereixem? Què en pensen vostès amables lectors?
