La majoria dels préstecs hipotecaris que es fan a l’estat espanyol tenen com a referència l’Euríbor per determinar els tipus d’interès a aplicar. Es tracta d’una taxa que es calcula a nivell europeu i que fluctua de forma constant. Les entitats financeres, a l’hora de concedir un crèdit, per regla general exigeixen en la devolució, el pagament d’aquest euríbor més un diferencial. Un préstec a euríbor+2 significa que té els interessos de l’euríbor més dos punts extra. Aquests interessos es revisen cada any, en els quals s’actualitza (i amb això, la quota mensual a pagar) segons la cotització de l’euríbor.
La qüestió és que, davant la fluctuació constant de l’euríbor, en moltes de les hipoteques s’incloïen clàusules de sòl i sostre. Significava que l’entitat incloïa en els contractes uns topalls màxims sobre els quals els interessos no creixerien encara que l’euríbor pugés per damunt (sostre) i uns topalls sota els quals els interessos mai podrien reduir-se (sòl).
L’euríbor, des de l’any 2009, va començar una baixada vertiginosa. No obstant això, molts prestataris no veient baixar les seves quotes. Per què? Perquè l’euríbor va situar-se per sota del 3% i fins i tot de l’1% al final de l’any. I en els contractes on hi havia clàusules sòl, aquestes es van activar. Les limitacions estaven fixades, en general, entre el 2% i el 3%, un percentatge fàcil d’aconseguir, especialment en comparació del nivell tan elevat marcat en els sostres.
Davant la impossibilitat de milers de prestataris per aprofitar la baixada de l’euríbor, molts van descobrir que els seus contractes tenien clàusules sòl. Van començar a arribar les denúncies, ja que molts clients asseguraven que no coneixien la seva existència i que les diferències entre el sòl i sostre eren abusives. Els demandants es van organitzar a través de despatxos i associacions per fer les reclamacions pertinents.
La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea obre la porta a reclamacions per part dels clients. Els afectats per la clàusula sòl obliga als bancs a executar, de forma retroactiva, la nul·litat de la dita clàusula. La decisió ha sorprès i ha deixat en evidència el recomanat per l’advocacia general de l’estat i la sentència del Suprem, que va fixar la data màxima per a la devolució dels diners cobrats de més en el 9 de maig de 2013.
Un cop més els tribunals europeus corregeixen la mala praxi existent a l’estat espanyol, la sentència del Suprem protegia les entitats en contra dels afectats, reduint la devolució dels interessos cobrats de més a partir del 2013. D’acord amb la sentència de la UE, hauran de retornar-los tots des de l’inici del contracte hipotecari.
Quedem ara a l’espera de les decisions del govern del PP. Es pretén crear un mecanisme extrajudicial perquè els afectats no hagin de reclamar-ho a través dels tribunals. Inundar el sistema judicial amb més de dos milions de reclamacions seria aturar la justícia. Guindos per una part i Català per l’altra es contradiuen. Haurem, per tant, d’esperar el que digui el govern que és qui té l’última paraula.
Sense dada definitiva, es calcula que l’import a retornar supera els 5.000 milions d’euros, la qual cosa pot provocar desequilibris en alguna entitat financera. La devolució hauria de ser pactada entre les parts. Hi ha diverses solucions:
- Es pot fer una amortització parcial a compte.
- Reduir el termini del préstec.
- Una part per qualsevol de les anteriors i la resta cobrar-ho en efectiu.
- Rebre els diners en metàl·lic o abonament en compte.
Compte amb la decisió a prendre. Montoro ja ha advertit que aquests diners cotitzaran per IRPF. El govern espanyol sempre compromès a afavorir els ciutadans, en especial els més perjudicats i amb menys recursos. Justícia social made in spain.
