Cada dia descobrim casos que, no és que ens facin desconfiar de la justícia sinó que ens confirmen que no ens en podem refiar. A les xarxes socials corre la següent dita: “el govern ha de lluitar contra la pobresa, no contra els pobres”. I, malauradament, és contra aquests últims el que fa el govern central.
Després de tombar iniciatives legals del Parlament de Catalunya (desnonaments, pobresa energètica…) ara el govern del PP junt amb el PSOE vol, per decret, regular els talls de llum, aigua i gas a les famílies vulnerables. Mentrestant, prop de 30.000 llars han patit les desconnexions per la manca de poder satisfer els rebuts. El govern va donar com a excusa que el procediment català anava contra la resta d’espanyols que no en podien gaudir.
És de poca vergonya anular una llei catalana per aquest motiu. No era més fàcil veure’n la finalitat social i fer-la extensiva, per la seva part, a tot l’estat? No li cau al PP la cara de vergonya (si és que en té) d’utilitzar el Constitucional per derogar una llei amb una forta empremta social pel sol fet de no reconèixer que Catalunya, i el seu govern, vetllen pèls seus habitants, cosa que no han fet ells? Ha calgut la mort de Reus i la pressió mediàtica per fer els deures que com a govern li pertoquen?
Ara, el Tribunal de Justícia Europeu deixa amb el cul a l’aire el Tribunal Suprem espanyol. Aquest declarava nul·les les clàusules sòl de les hipoteques però, protegint els Bancs, deia que només s’hauria de retornar als ciutadans els interessos des del 2013 i no des que es van signar els préstecs. A qui protegeix l’alt tribunal, als bancs o als creditors? Això no és lluitar contra els pobres? No es va rescatar la banca en més de 40.000 milions d’euros? A favor de qui està la justícia d’aquest país?
Els creditors saben que tenen raó i reclamaran la devolució. Formularà el govern i el Banc d’Espanya algun tipus de solució… o un per un hauran de litigar judicialment? Es tracta de desenes de milers els perjudicats. Hauran d’anar a judici cadascun d’ells? Podem imaginar la quantitat de casos i el caos que es produiria en els jutjats si no hi ha altra solució? Els ara damnificats han de contractar un advocat i, segons com, pagar 3.000 euros de despesa per recuperar-ne 4.000€? Haurem d’esperar però no tinc gaire confiança.
Per què no tinc confiança, es preguntarà el lector? Doncs vist que no hi ha responsables del desgavell a la sortida a borsa de Bankia, ni Banc d’Espanya, ni la comissió del mercat de valors ni ningú, no tinc gaires motius per refiar-me’n. I vist que el fiscal rebaixa penes i eludeix presó per a molts dels implicats en les targetes negres (el motiu és per haver retornat els diners) encara en tinc menys.
M’estalviaré comentar altres temes com ara l’arxivament del cas contra Fernández Díaz o la persecució dels polítics catalans, tot i el pretès “diàleg”. Per manca d’espai ho deixaré per una altra ocasió, ja que, malauradament, motius no en faltaran.
No confiar en la justícia espanyola i ser-ne conscient de la nul·la separació de poders de l’estat, és un motiu més per desitjar, com més aviat millor, anar cap a la República Catalana lliure i independent. No ho creu així estimat lector?
