18.7 C
Barcelona
Dimarts 26 octubre, 2021

Per Nadal… els torrons!

Relacionats

Carta oberta a Felipe de Borbón y Grecia

Senyor, observarà que deso de banda els formulismes i protocols que de ben segur li corresponen en la seva qualitat de cap...

Decebedor discurs de Felipe VI per Nadal

Un cop més en arribar el Nadal, el cap de l’Estat espanyol s’adreça, mitjançant la televisió, a tots aquells que el vulguin escoltar, per...

En arribar aquesta data s’acostuma a menjar peix, escudella i carn d’olla, canelons, capó farcit, etc. Hi ha però uns aliments, característics de les festes nadalenques, que no s’acostumen a consumir la resta de l’any. Ens referim als massapans, les neules i en especial els torrons. Són una gamma de dolços que se serveixen finalitzat l’àpat. No supleixen les postres, és a dir, s’ofereixen després de les postres de fruita fresca o fins i tot de postres de pastisseria.

El torró és un dolç que es fa normalment d’ametlla, mel i ou, generalment cuit, és potser el dolç més típic i tradicional del Nadal. L’origen del torró no és del tot clar i se’l relaciona amb el “nougat” francès i amb el “torrone” italià, però la teoria més plausible és que sigui d’origen àrab, com altres postres a base d’ametlles. Els “alfajors” dels àrabs omeies del segle VII, eren unes rosquilles d’ametlles, nous i pinyons, pa torrat ratllat, espècies fines i mel, semblant als nostres torrons.

Existeixen opinions diverses sobre l’inici de la seva elaboració a la península. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Albúrnia (Barcelona, 1865) defineix el torró així: “Torró: Pasta d’ametlles, pinyons, avellanes, etc., tot torrat i barrejat amb mel i a vegades terrossos de sucre, de la que resulta una matèria solida i molt gustosa”. A la Baixa Edat Mitjana els torrons que amb el nom de “pinyolada” tenien el rang de dolçaina nadalenca, es troben consignats en el “Llibre de Sent Sovi” (segle XVI), i en un ban de l’any 1418, que Joan Amades recull en el seu “Costumari”, s’hi fa constar que el consell municipal de Granollers obligava els venedors ambulants de torrons a pagar els impostos corresponents.

Un altre precedent dels torrons el tenim en una lletra de la reina Maria, novembre de 1453, dirigida a la mare abadessa de la comunitat de Santa Clara de Barcelona, per la qual se sap que en aquell convent elaboraven uns torrons molt exquisits, i els en demanava un present per al seu marit el rei Enric IV. A partir del segle XVI, la referència dels torrons es traslladen a la Comunitat Valenciana, primer a Alacant i després a Xixona, l’actual capital del torró, com es confirma en obres de Lope de Vega i de Tirso de Molina que vinculen la producció de torrons amb la ciutat d’Alacant.

El primer document escrit que es conserva, que parla del torró com a tal, data del 1603, i en ell es descriu com a la localitat de Xixona es fabricaven torrons. Des de les comarques del Sud del País Valencià es va popularitzar a altres zones peninsulars, sud de França i Amèrica Llatina. La tradició diu que des de l’any 1528, les ciutats alacantines obsequiaven els visitants il·lustres amb torró i pa de figues. El cronista del regne de València, Gaspar Escolano (1560-1619) parla dels torrons de Xixona i d’Alacant i diu que eren servits en les taules dels reis, dels prínceps i de la noblesa.

A Catalunya, segons una tradició, l’oblidada ja l’elaboració dels segles anteriors, el renaixement d’aquest producte va anar unit amb una trista pàgina de la Història: Corria l’any 1703 i Barcelona patia el flagell de la pesta, a fi d’aixecar l’esperit del poble, en la vigília d’aquell Nadal, el Gremi de pastissers va convocar un concurs per a premiar a qui presentes un aliment que romangués inalterable i comestible durant llarg temps. Un confiter, que es deia Pere Turró, va presentar entre dos fulls de pa d’àngel, una massa composta de mel, avellanes i pinyons. Per a ell fou el premi i l’honor d’haver inventat una llepolia que encara avui porta el seu nom: el torró, “turró” encara a l’ortografia del segle passat.

A banda del torró del llevant i del clàssic de pastisseria tenen molta fama els d’Agramunt famosos des del segle XVIII, segons documents que ho acrediten. Els torrons són un aliment molt energètic, aporten grans quantitats de calci, ferro, magnesi, zinc, potassi i riboflavina, destaca també l’alt contingut en àcid fòlic i vitamina E. Per la seva aportació calòrica i la riquesa de sucres, les persones obeses o que pateixen diabetis han de limitar el seu consum, cosa de vegades difícil.

Per la meva part, benvolguts lectors, només em resta desitjar-vos un bon Nadal.

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Últims articles

Pot haver-hi un govern PP-VOX a Espanya?

És possible naturalment. Si els ciutadans els atorguen els vots suficients que, sumats amb el que resta de Cs, els dóna una majoria parlamentària que...

De què es desentenen ERC i la CUP?

Publicat: "Esquerra i la CUP es desentenen del projecte 'Consell per la República'". Què és el Consell? Viquipèdia: “Organització privada que busca...

La gran enganyifa dels pressupostos de l’Estat

Tornem a estar en època de negociació dels pressupostos generals de l'Estat. Per aprovar-los el govern central necessitarà el suport d'altres formacions...

Per què a Espanya s’odia tant a Catalunya?

Aquesta és una pregunta que em plantejo moltes vegades perquè em fa l'efecte que hi ha una part de cert i una...

És coherent la monarquia? I l’espanyola?

La monarquia castellana, espanyola, és present des de fa segles en la història de Catalunya. No fa falta recordar les seves actuacions....