Aquests últims dies, la Constitució ha estat notícia. Per alguns és l’essència màxima de la democràcia, garant suprem i supervisora de la convivència de l’estat. Per altres és la confirmació fefaent d’una mala transició de la qual s’ha presumit molt i que, dia a dia, ens mostra les greus mancances que ho acrediten.
A diferència d’altres països (Alemanya, Àustria, Itàlia) la dictadura espanyola no va ser vençuda. Va durar fins a la mort del dictador, aquesta i no altra va ser la gran diferència. Els demòcrates espanyols no van derrotar el franquisme i van haver de pactar amb ell. No es va fer cau i net i l’aparell de l’estat, administrativament parlant, es va quedar en les seves mans. Cap funcionari franquista, militar, jutge, registrador, notari, alcalde, etc. va deixar el seu lloc. Pràcticament tot va seguir en les mateixes mans.
Com molt bé deia Vicenç Villatoro, la transició era un pacte, però aquest no es va complir. Els franquistes tenien tots els ressorts de l’Estat, però sabien que el temps i el món els anava en contra. L’antifranquisme era feble i temia en tot moment la involució a cop de sabre. La Transició era un alto el foc: anem cap a la democràcia, però no jutgem el passat. D’aquesta manera van quedar impunes tots els crims del franquisme a l’empara d’una llei d’amnistia que avergonyeix tots els juristes d’occident.
Hem sentit parlar molts cops dels fills dels franquistes que fan política i ocupen els llocs de treball dels seus pares. Segons deia Ramón Cotarelo en una entrevista, molts fills ideològics i, fins i tot biològics del franquisme, ocupen càrrecs en l’administració central de l’estat. Els còmplices del franquisme han pogut i poden exercir la seva professió sense cap problema. Vicent Partal, en un Article de Vila Web, citava com a exemple l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho, un senyor que va signar la pena de mort de Puig Antich.
El component nacionalista espanyol, ara representat pel PP, té les seves arrels franquistes i continuen la seva involució. No ha condemnat el franquisme, no admet l’estat plurinacional existent, no respecta ni empara llengües diferents del castellà, ans al contrari, les ataca tant com pot, tot i el que diu la Constitució al respecte. L’oligarquia que ja manava abans ho continua fent, en aquest sentit la transició ha canviat les formes però no els fets.
Un altre motiu per tenir en compte és que el PP, que mana actualment, va fer campanya contra la carta magna i hi va votar en contra. No és prou eloqüent la paradoxa? Els que la criticaven l’han convertit en la seva “bíblia personal” i l’utilitzen i interpreten com millor el convé per als seus interessos. Es parla de modificar-la però tots sabem que es tractarà de quatre retocs de maquillatge i continuarà sent el mur que impedeix qualsevol iniciativa que vagi en contra de la “sagrada unitat de la pàtria”
La Constitució diu que tots els espanyols som iguals. A banda del País Basc i Navarra, els catalans sabem que tots no som iguals. Si ens comparem en altres comunitats de règim comú, observarem el maltractament que patim i el menyspreu a què ens sotmet l’estat en infraestructures viàries i ferrocarrils, en aeroports, ports i, especialment en el dèficit fiscal que patim que ens resta competitivitat i oblida a retallades que no mereixem pel que aportem.
A la vista de com va es va produir la transició que la Carta magna va legitimar. Digui el que digui aquesta Constitució… no creuen benvolguts lectors que ens convé marxar d’Espanya com més aviat millor?
