El PSC es troba en un moment delicat. Molt lluny dels èxits del passat, dels 25 diputats al Congrés, encapçalats per Carme Chacón als 7 que ara en disposa. D’haver presidit dos cops la Generalitat a ser la tercera força al parlament. Quina ha estat la causa d’aquesta davallada? A parer meu no existeix una sola raó sinó una sèrie de circumstàncies que, totes juntes, han fet perdre la confiança dels seus antics votants.
A nivell d’estat, la crisi que Zapatero no va preveure va perjudicar a tots els socialistes en general. A nivell català, el segon tripartit no va tenir l’aprovació que va obtenir el primer. El carisma de Maragall fou superior al de Montilla. Zapatero va prometre suport a l’Estatut però aquest (a petició del PP) va ser escapçat pel Constitucional. La desafecció esgrimida per Montilla a Madrid no va tenir resultats positius per Catalunya.
La victòria de Rajoy, per majoria absoluta, va deixar molt tocats els socialistes. Rubalcaba va renunciar a secretari general del PSOE sent substituït per Pedro Sánchez. A Catalunya va ser escollit secretari del PSC, Pere Navarro. Aquest va signar els pactes de la declaració de Granada, on s’acordava una reforma de la Constitució en clau federal (?) que, a hores d’ara, ningú sembla tenir-ho clar. On són els federalistes?
Altres aspectes també ha influït en la davallada a la qual feia referència: la sortida de nous partits i/o coalicions (Podem i CSQP) li han pres al PSC votants d’esquerres, entre altres raons per l’aparent minsa defensa de Catalunya davant el maltractament rebut de Madrid, la renúncia al dret a decidir, la negativa a un referèndum i ser contrari a la independència, sent aquelles dues formacions partidàries de la consulta.
Per últim el PSC s’ha negat a abstenir-se i ha votat No a la investidura de Rajoy. Ho ha fet en clau catalana o en clau espanyola? Sigui com sigui es troba atrapat i té difícil sortir-se’n. El PSOE ha multat els socialistes catalans i els ha fet fora dels orgues de govern. Ara es tracta de revisar el protocol entre les dues formacions i el primer que exigeix Ferraz és que el PSC renunciï al terme nació per Catalunya.
Si ho accepta, es podrà seguir considerant el PSC com un partit català? Si no ho fa, quin serà a partir d’ara el seu posicionament? Recuperarà la seva antiga catalanitat? Acceptarà de nou el dret a decidir? Estarà d’acord amb la consulta que demana el 80% dels catalans? Són molts els socialistes que han abandonat el partit i, la major part, per voler exercir el seu vot o desitjar la Independència.
El PSC forma part del 37% del No enfrontat al 48% del Sí del 27-N. Què farà Miquel Iceta i el seu equip? Negociar amb la gestora i acceptar Susana Díaz com a “cap suprem” de tots els socialistes o… plantar cara i ser un partit autònom, encara que signifiqui el trencament amb el PSOE? Ho té difícil, ja que pot acabar sent un partit residual o desaparèixer si es constitueix la federació catalana del PSOE.
Es pot ser català socialista o socialista català, depèn de quina sigui la seva prioritat. El que és molt cert, com empresa el títol d’aquest article, és que el PSC es troba entre l’espasa i la paret. Què decidirà?
