La primera impressió d’un partit pot ser equivocada, és igual com l’amor a primera vista. És necessari donar un marge de temps per veure’n la trajectòria, estar atent al tarannà dels seus líders, els comportaments individuals, els projectes que volen dur a terme i, sobretot, els compromisos electorals que adquireixen davant els afiliats i possibles votants.
No sempre una formació política pot complir el seu programa electoral però, hauríem de distingir si no ho fa per manca de suport o per incompliment d’allò a què va comprometre’s, en aquest cas s’ha de valorar el comportament, la seva presa de posicions i els pactes a què pot arribar amb altres formacions intentant aportar, tant com pugui, el més semblant del seu ideari programàtic.
Com deia al principi, el comportament individual dels líders ens donarà una visió que ens ajudarà a formar-nos l’opinió de la formació en el seu conjunt. Observant alguns pactes sembla més aviat que no van estar per confluència programàtica sinó per interès d’assolir una posició, d’instal·lar-se. La prova és que van pactar amb el PSOE a Andalusia i amb el PP a Madrid, dos partits amb ideologies i programes ben diferenciats.
Un cop assolides aquestes posicions, van tenir un extraordinari suport mediàtic amb les aparicions a TV i en programes de màxima audiència. Criticaven la situació actual oferint solucions econòmiques, d’ordre social, de regeneració i de lluita contra la corrupció. Els resultats electorals no van ser els esperats el primer cop (20D) i menys en el segon (26J). Tant en un cas com l’altre, van pactar amb el partit que podia guanyar, PSOE i PP.
El comportament del seu líder, Albert Rivera, va derivar en un protagonisme que considero fora de lloc, que no aspirava a res, el que importava era Espanya i que podria fer ell per ella. Fora del Principat el seu discurs era d’atac constant a Catalunya, criticar-la li podria donar vots però, dir com ho va fer a Sevilla, que a la seva terra s’havia de partir la cara per poder parlar en castellà, el desqualifica totalment.
Ara, la seva lloctinent Inés Arrimadas, cap de l’oposició al Parlament, ha declarat a 13TV que du escorta personal per la situació que es viu a Catalunya i que ella pateix. De quina situació parla la nena de Ciutadans? Què pretenia insinuar amb aquesta declaració? És conscient del que ha fet? El Marhuenda ho haurà celebrat sens dubte i el canal televisiu, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola també.
La senyora Inés va visitar La Garriga i es va reunir amb els afiliats locals, dels quals puc dir que han estat sempre correctes en l’àmbit personal amb mi. Doncs bé, la reunió es va fer a la finca anomenada Can Raspall que es diu així pel nom de l’arquitecte modernista que la va construir. El partit en publicar la ressenya de la visita en castellà, va dir Can Cepillo, una traducció literal indigna d’una formació com cal.
Com a català, no m’agrada el seu espanyolisme però, com a demòcrata, el respecto. El que no admeto és el seu anticatalanisme visceral. Què fa, ha fet o pensa fer pels habitants de Catalunya? Aporten algun tipus de solució al maltractament que patim? Viatgen en tren per saber el caos de rodalies? Els sembla bé la que justícia substitueixi l’acció política? Ignorar la veu del poble és democràtic? La llei s’ha de complir sempre encara que sigui injusta? Senyors de Ciutadans, com diu clarament el títol d’aquest article, no me’n refio de vostès i tenia ganes de dir-los per què.
