11.9 C
Barcelona
Dilluns 28 novembre, 2022

Mariano Rajoy i Sergio Ramos

Relacionats

L’espionatge amb Pegasus, falsedat o coincidència?

El canvi de guió amb què s'ha despenjat el govern d'Espanya per intentar escapolir-se de l'escàndol de l'espionatge (sortir, de sobte, dient que ells...

Parlem del Catalangate que l’Estat encobreix

Fa gairebé dues setmanes, després d'esclatar el Catalangate, el que resta de la present legislatura comença a trontollar. El PSOE intenta, per tots...

Parlem del Catalangate?

Fa unes setmanes que va esclatar el Catalangate i, fins ara, l'Estat espanyol ha intentat negar-lo des del primer moment, i no és que la premsa...

Pot Mariano Rajoy mentir impunement?

Pot resultar una pregunta innecessària perquè ja sabem que pot i que ho fa d'allò més bé. Cal recalcar que ho ha...

Acabo d’escoltar el discurs de l’aspirant a presidir el govern espanyol i el mateix m’ha semblat, quasi tot ell, fora de lloc. Rajoy no té el do de la paraula, és a dir, no improvisa perquè no en sap, llegeix uns folis que li han preparat un grup d’assessors i sembla que tot està sota control. Però quan es tracta d’una entrevista en directe es queda tallat molts cops i en els mítings diu que los “españoles son mucho españoles” o “me gustan los catalanes porqué hacen cosas” per exemple. Frases totes elles d’un gran contingut intel·lectual.

Ha estat autocomplaent al màxim, cap tipus d’autocrítica per les decisions preses i molt menys admetre cap responsabilitat pels deu mesos de govern en funcions. La culpa és sempre dels altres, aquest esport “nacional” de culpabilitzar l’adversari el practiquen tots els partits espanyols sense excepció. Ja ho deia jo al desembre, a l’agost ho vaig tornar a repetir i vostès no em varen fer cas, s’ha perdut molt de temps. Aquesta ha estat la base de la seva intervenció.

Com és natural ha dit el que convé fer, ha tocat el tema de les pensions, del finançament autonòmic, el dèficit i… sobretot ha reconegut que el gran problema d’Espanya era i és Catalunya. Ha dit que està disposat a negociar però no la unitat i la sobirania nacional. El primer que demana a la Generalitat -per iniciar les negociacions- és la renúncia al procés i al referèndum. Aleshores es podrà establir el diàleg (?).

Reconeix que, en no disposar de la majoria suficient, haurà de negociar, renunciar i pactar els pressupostos, lleis i normes, cosa a la qual no està acostumat i que li produirà ardor d’estómac més d’un cop quan hagi de cedir. Ja avança que la responsabilitat no és només d’ell ni del govern que presidirà sinó de tota la cambra. O sigui, si les coses van bé, el mèrit serà seu, si van malament, la culpa serà dels altres que no hi hauran col·laborat. Un cop més practicant l’esport nacional per excel·lència.

És paradoxal que Rajoy, sense haver fet res, obtingui un premi; què Felipe González i Susana Díaz hagin provocat la crisi del PSOE carregant-se Pedro Sánchez com secretari general i què la gestora obligui a l’abstenció de forma inquisitorial amb amenaces a qui no ho faci. Ara bé, la paradoxa més gran es produeix quan s’estan jutjant membres del PP per corrupció, que el candidat no dediqui ni un minut al tema i acabi sent president.

Probablement el lector es preguntarà, a hores d’ara, que tenen a veure Rajoy i Ramos. Els dos són madridistes, un com aficionat i l’altre com jugador. Aquest és un bon defensa, a qui el Madrid li deu dues champions. L’altre té el Marca com a diari de capçalera. El que vull deixar clar és un tema de credibilitat. Permetin-me fer una comparativa interessant.

Si Sergio Ramos digués que defensa net, sense fer faltes ni provocar penals, que admira el català i és íntim amic de Gerard Piqué… ens el creuríem? Quan Mariano Rajoy diu que el seu objectiu és formar un govern estable, capaç de generar confiança i basat amb la negociació, pactes i acords necessaris… ens el creiem? Les dues preguntes tenen un NO per resposta, la diferència és que en el cas del futbolista parlem d’una suposició. En el del polític és una crua i lamentable realitat.

El recurs de l’estatut, la negativa a qualsevol pacte, l’incompliment dels pressupostos, la no resposta a Mas i Puigdemont reclamant temes pendents, la guerra bruta no castigada i l’ús del Constitucional contra les institucions catalanes són les proves més evidents de la seva nul·la credibilitat. Quan de temps hem de seguir suportant aquesta mena de polítics? No tenim ja motius més que suficients per voler posar rumb cap a la República Catalana Independent com més aviat millor?

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

La vergonya del Corredor Mediterrani

La setmana passada, a Barcelona, es va produir un clam per corredor mediterrani. Més de 1.500 empresaris es van reunir per demanar...

Catalunya, l’última colònia de l’imperi espanyol (III)

En el meu primer capítol sobre el tema ja vaig fer menció que, la metròpoli intenta imposar a les colònies la seva...

Carta oberta a Isabel Rodríguez, portaveu del Govern d’Espanya

Com molt bé diu el periodista de l’Ara, Antoni Bassas, quan érem unes criatures ens ensenyaven a fer sevir l’expressió “aquest senyor”...

La llei de memòria democràtica

Des de la fi de les guerres civils i conflictes mundials que van assolar Europa en el segle XX, i especialment des...

El Partit Popular s’acull al xantatge

Un cop més el PP ha tornat a impedir la renovació del Consell General del Poder Judicial. Semblava que amb l’arribada del...