He seguit amb atenció el debat de la moció de confiança del M.H.P. Carles Puigdemont i, aquest, donaria per escriure més d’un article. Tot i així, he preferit centrar-me en l’opció socialista (PSC) que va defensar el seu secretari general Miquel Iceta.
Les tres paraules, que figuren com a títol del present escrit, varen ser repetides una i una altra vegada fins a fer-se pesades i repetitives. Cada cop que deia diàleg, negociació i pacte, jo em preguntava: amb qui? Qui s’asseu a l’altre costat de la taula? Qui es nega al diàleg? Amb qui podrem pactar? Aquestes preguntes que jo em faig no sols no les podria respondre Iceta, sinó que tampoc va donar cap pista i ho sap perfectament.
Amb l’experiència que se li suposa a Miquel Iceta, és incomprensible la seva proposta en el moment actual. El PSOE està patint la més greu crisi que ha patit mai i trigarà temps ha ser el partit que era, si ho aconsegueix. En el supòsit que no fos així tampoc té els partidaris suficients dins l’organització que apostin pel federalisme i, per modificar la Constitució són necessaris els vots del PP. Iceta sap que és una via morta.
Per què hem de confiar amb ells? Quan han demostrat entendre el problema català i el seu encaix a Espanya? Quines propostes han fet per solucionar-ho? Permetin lectors que els recordi algunes manifestacions de polítics socialistes al respecte:
- “El problema del país basc és una qüestió d’ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català” (Felipe González).
- “Ens hem raspallat l’estatut” (Alfonso Guerra).
- “Defensaré amb ungles i dents que Catalunya no obtingui la independència” (Carme Chacón), i com a professora a la Universitat de Girona, la senyora Chacón va publicar un article defensant el referèndum del Quebec al Canadà (?).
- “No vull un referèndum per la independència de Catalunya” (Núria Parlòn).
Davant d’aquestes afirmacions, què proposa Miquel Iceta? El PSC era hegemònic a les rodalies i cinturó industrial de Barcelona. Què se n’ha fet? Per què ha renunciat al dret a decidir que figurava en el seu programa? Per què renuncia, si no ho ha fet ja, a la via canadenca? Els seus votants independentistes o… simplement demòcrates, no se senten decebuts per oposar-se a una consulta si l’estat no ho autoritza?
Podria esmentar més declaracions i/o incongruències que fan dels socialistes, un partit en què molts catalans no hi podem confiar senyor Iceta. No creu que les seves decisions són les que han perjudicat el PSC i, en conseqüència, a la disminució i pèrdua de confiança dels seus militants i votants?
Per acabar, vegin aquesta fotografia. Suresnes queda lluny en la distància i el temps, era l’època final de la dictadura i les asseveracions que es deien han passat a millor vida. Per bona gent que hi hagi, que n’hi ha, podem els catalans refiar-nos de les solucions que ens ofereixen els socialistes?
Que en pensen vostès, apreciats lectors?
