Les delegacions del PP i C’s es van reunir aquest dissabte passat per a l’inici de les negociacions d’investidura de Rajoy, prevista pel pròxim 30 d’agost. Albert Rivera s’ha esforçat a elevar el to per evitar transmetre una imatge de rendició davant els populars que, a parer meu, és el que està fent. C’s ha subratllat que no renunciarà a cap dels seus plantejaments i que serà el seu programa electoral la base de la negociació amb el PP.
D’una banda Rivera va manifestar que no hi hauria línies vermelles, de l’altra diu que no renunciaran al seu programa electoral que recull, pràcticament, el que havia pactat amb Pedro Sánchez en l’anterior i curta legislatura. Rivera té pressa, Rajoy no en té cap. Són estils diferents que denoten el tarannà de cadascun. Cap dels dos no volen unes terceres eleccions però especialment Rivera el que menys.
El PP s’ho està prenent amb calma, Rajoy no tenia cap necessitat d’ajornar una setmana la seva resposta i, encara menys, amb l’excusa d’obtenir el vistiplau del comitè del partit per negociar; sabia que això no era necessari però posava nerviós a Rivera. Aquest vol fer-se valdre a base de condicions, com ara l’exigència de què els partits polítics elegeixin els seus dirigents en processos de primàries.
Només els queda una setmana per arribar a acords i en temo que el PP serà el partit que aconseguirà endur-se’n l’aigua al seu molí. Rivera sap que uns nou comicis l’apartarien de la primera línia política; ho sap, ho intueix i per aquesta raó, per molt que gesticuli i faci conferències de premsa, acabarà doblegant-se als designis populars.
Des de la democràcia les eleccions han donat majories absolutes o més o menys resultats ajustats que, quasi sempre, se solucionaven amb el suport de bascos i catalans a base de pactes. Mai no han hagut de pactar PP i PSOE per formar el govern de l’estat. Les dues últimes legislatures, una de cada partit, han estat nefastes i per aquesta raó l’ascens de C’s i la irrupció de Podem.
La situació actual ve motivada per la sentència de l’Estatut de Catalunya. De no haver-se produït aquell lamentable error polític, a hores d’ara, ja tindria l’estat espanyol un govern estable. Ara ningú vol pactar amb els nacionalistes (que volen trencar Espanya) i així ens va. Els seus vots decidirien, tant per un costat com per un altre, però admetre que es faci un referèndum és un tema tabú pels autodenominats constitucionalistes.
El lector es preguntarà: a què ve el títol d’aquest article? Doncs d’unes declaracions del portaveu del PP, Rafel Hernando quan molt segur de si mateix i a l’inici de les trobades entre els dos partits va declarar: “Estem al principi d’una història d’amor”. Sembla estar-ne molt segur però el matrimoni encara no s’ha consumat.
