El primer és, inequívocament, Mariano Rajoy. Per descomptat no és l’únic però sí la cara més visible i coneguda per la gran majoria de ciutadans. Va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i ha dut el país al desastre.
És cert que, en arribar a la Moncloa, va trobar-se una situació administrativa i de dèficit força precària i va haver de prendre mesures totalment diferents de les que prometia en el seu programa electoral. Zapatero no va veure venir la crisi i va actuar tard i malament, la qual cosa va obligar Rajoy a prendre decisions que no havia previst. Fins aquí no puc criticar la seva actuació però li va mancar adreçar-se a la ciutadania per explicar-ho.
Amb el rodet de la seva majoria va fer molts canvis: la llei Wert, la llei mordassa, la del TC. Així mateix va eliminar l’educació per la ciutadania, modificar la de dependència, etc., etc. Un cop aconseguit un cert equilibri i un modest increment dels llocs de treball (a precari) va començar a creure’s el salvador de la pàtria. De res no van servir els informes d’hisenda, ni dels perits sobre la situació de Bankia i va ser precís el rescat de la banca espanyola que va ser dissimulada com a préstec en condicions molt favorables.
El dèficit s’ha mantingut i no ha complert les exigències de Brussel·les. Ha carregat la culpa a les CCAA reservant-se per al govern central un marge superior al que li correspondria. Ha perjudicat la dependència, l’educació i la sanitat, però ha seguit dotant de pressupostos a l’AVE i l’exercit. En l’argot popular, no ha lluitat contra la pobresa sinó contra els pobres.
Políticament és un incompetent, no ha encarat el problema de Catalunya (que va provocar) i la situació actual el supera, per aquesta raó s’empara en el TC la qual cosa demostra la seva total incapacitat d’estadista. La prova més evident és la nul·la predisposició al diàleg i el pacte (molt comú a Espanya) que ens pot dur a unes terceres eleccions, ja que no és capaç de donar pas a un altre líder popular, cosa que solucionaria la creació d’un govern. Fa honor a la frase: Un hidalgo caballero español no se rinde jamás, i així ens va.
Veient en les enquestes que era el polític menys valorat i de cara a les eleccions del 20-D va fer una rebaixa d’impostos per al segon semestre del 2015; el resultat, a hores d’ara, ha estat la no recaptació de 12.000 milions d’Euros que, units als 5000 que li demana la UE i la possible sanció si no presenta pressupostos del 2017, té, com a mínim, dues solucions: l’augment d’impostos o més retallades. Sigui quina sigui la solució que s’adopti, serem, un cop més, els ciutadans els que en sortirem perjudicats.
El que resulta incomprensible és la quantitat de vots que encara conserva tenint en compte la seva administració, la corrupció del seu partit i la prepotència que atresora. El polític que no sap si es perdrà o no la nacionalitat espanyola, que diu el que volen els veïns del seu l’alcalde i manifesta que un got és un got no tindria, en cap país mínimament intel·ligent, cap més opció que retirar-se. Un cop més Spain is diferent.
Tenint en compte el títol de l’article, no seria just carregar tota la culpa a Rajoy. Gaudeix de bons col·laboradors: Soraya Sáenz de Santamaria i Cristòbal Montoro l’ajuden, i molt, en la presa de decisions. Albert Rivera, Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, cadascú d’ells a la seva manera, també ajuden a la ingovernabilitat espanyola i no cercar solucions per Catalunya.
No permetre grup propi de PDC al congrés i voler arribar a un acord in extremis per salvar la unitat territorial demostra, un cop més, la incapacitat política i democràtica d’Espanya, un motiu més per voler, al meu entendre, caminar cap a una República Catalana Independent.
