21.4 C
Barcelona
Dissabte 24 setembre, 2022

La crisi d’Espanya té noms i cognoms

Relacionats

L’espionatge amb Pegasus, falsedat o coincidència?

El canvi de guió amb què s'ha despenjat el govern d'Espanya per intentar escapolir-se de l'escàndol de l'espionatge (sortir, de sobte, dient que ells...

Parlem del Catalangate que l’Estat encobreix

Fa gairebé dues setmanes, després d'esclatar el Catalangate, el que resta de la present legislatura comença a trontollar. El PSOE intenta, per tots...

Parlem del Catalangate?

Fa unes setmanes que va esclatar el Catalangate i, fins ara, l'Estat espanyol ha intentat negar-lo des del primer moment, i no és que la premsa...

Ara, qui i com protegirà el català?

La irrupció, per dir-ho suaument de la justícia en els plans educatius de l'escola catalana no només pot acabar amb el model...

El primer és, inequívocament, Mariano Rajoy. Per descomptat no és l’únic però sí la cara més visible i coneguda per la gran majoria de ciutadans. Va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i ha dut el país al desastre.

És cert que, en arribar a la Moncloa, va trobar-se una situació administrativa i de dèficit força precària i va haver de prendre mesures totalment diferents de les que prometia en el seu programa electoral. Zapatero no va veure venir la crisi i va actuar tard i malament, la qual cosa va obligar Rajoy a prendre decisions que no havia previst. Fins aquí no puc criticar la seva actuació però li va mancar adreçar-se a la ciutadania per explicar-ho.

Amb el rodet de la seva majoria va fer molts canvis: la llei Wert, la llei mordassa, la del TC. Així mateix va eliminar l’educació per la ciutadania, modificar la de dependència, etc., etc. Un cop aconseguit un cert equilibri i un modest increment dels llocs de treball (a precari) va començar a creure’s el salvador de la pàtria. De res no van servir els informes d’hisenda, ni dels perits sobre la situació de Bankia i va ser precís el rescat de la banca espanyola que va ser dissimulada com a préstec en condicions molt favorables.

El dèficit s’ha mantingut i no ha complert les exigències de Brussel·les. Ha carregat la culpa a les CCAA reservant-se per al govern central un marge superior al que li correspondria. Ha perjudicat la dependència, l’educació i la sanitat, però ha seguit dotant de pressupostos a l’AVE i l’exercit. En l’argot popular, no ha lluitat contra la pobresa sinó contra els pobres.

Políticament és un incompetent, no ha encarat el problema de Catalunya (que va provocar) i la situació actual el supera, per aquesta raó s’empara en el TC la qual cosa demostra la seva total incapacitat d’estadista. La prova més evident és la nul·la predisposició al diàleg i el pacte (molt comú a Espanya) que ens pot dur a unes terceres eleccions, ja que no és capaç de donar pas a un altre líder popular, cosa que solucionaria la creació d’un govern. Fa honor a la frase: Un hidalgo caballero español no se rinde jamás, i així ens va.

Veient en les enquestes que era el polític menys valorat i de cara a les eleccions del 20-D va fer una rebaixa d’impostos per al segon semestre del 2015; el resultat, a hores d’ara, ha estat la no recaptació de 12.000 milions d’Euros que, units als 5000 que li demana la UE i la possible sanció si no presenta pressupostos del 2017, té, com a mínim, dues solucions: l’augment d’impostos o més retallades. Sigui quina sigui la solució que s’adopti, serem, un cop més, els ciutadans els que en sortirem perjudicats.

El que resulta incomprensible és la quantitat de vots que encara conserva tenint en compte la seva administració, la corrupció del seu partit i la prepotència que atresora. El polític que no sap si es perdrà o no la nacionalitat espanyola, que diu el que volen els veïns del seu l’alcalde i manifesta que un got és un got no tindria, en cap país mínimament intel·ligent, cap més opció que retirar-se. Un cop més Spain is diferent.

Tenint en compte el títol de l’article, no seria just carregar tota la culpa a Rajoy. Gaudeix de bons col·laboradors: Soraya Sáenz de Santamaria i Cristòbal Montoro l’ajuden, i molt, en la presa de decisions. Albert Rivera, Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, cadascú d’ells a la seva manera, també ajuden a la ingovernabilitat espanyola i no cercar solucions per Catalunya.

No permetre grup propi de PDC al congrés i voler arribar a un acord in extremis per salvar la unitat territorial demostra, un cop més, la incapacitat política i democràtica d’Espanya, un motiu més per voler, al meu entendre, caminar cap a una República Catalana Independent.

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

El CGPJ i la separació de poders a Espanya

Sobre la desjudicialització del procés els sistemes democràtics es fonamenten en la separació de poders. Els poders legislatiu i executiu són poders...

Pere Aragonès absent a la Diada d’aquest 2022, unionisme o independència?

He llegit un article del Nacional titulat: "A qui ajuda el fracàs de la manifestació?". Que em sembla molt encertat, com ja...

Pere Aragonès no anirà a la manifestació de l’11-S

Aragonès no anirà a la manifestació perquè, segons declara, és "contra els partits" Aragonès renega de la Diada...

Carta oberta als votants d’ERC

El primer que se m’acut és fer-los unes simples preguntes: Estan orgullosos amb tot el que han fet, fins ara, els seus...

Els Consolats de Mar, un repàs de la història de Catalunya

A partir de l’octubre, començaran a Tortosa els actes de celebració dels tres quarts de mil·lenni del Consolat de Mar. No volen...