La resposta és que sí. Cal només especificar què s’entén per brillantor. Dic això perquè a la vista dels resultats del 26J, crec en l’existència d’una brillantor invisible, almenys per a mi, i que altres ciutadans han captat premiant al guanyador de les eleccions; un personatge que jo no escolliria ni com a president de la meva comunitat de propietaris.
El Mariano, que així es diu el personatge, ha augmentat en nombre d’escons, concretament catorze més dels que tenia el 20D. Ara es veurà obligat a moure’s, no podrà dir-li al Felip que no accepta la proposta per intentar la investidura. El fracàs dels tres contrincants li dóna un marge de maniobra que abans no tenia.
Com ha pogut guanyar? Són la majoria dels espanyols porucs, masoquistes o conservadors? Sigui quina sigui la resposta, no aconsegueixo adonar-me de les qualitats que atresora el personatge i que milions de votants veuen tan clarament. Començo a estar amoïnat, serè jo el que està equivocat?
Són del domini públic les converses mantingudes entre un ministre excepcional i un empleat de la Generalitat. En totes elles s’aprecia un amor per la pàtria (ante todo yo soy español) i un desig de perseguir els enemics, aquells que volen trencar la nació més antiga del món. No importen els mètodes utilitzats si s’aconsegueix derrotar l’enemic.
Sigui la por, el problema del Regne Unit, l’amenaça de trencar Espanya o les qualitats que no he aconseguit veure, la qüestió és que el Mariano serà, probablement, el pròxim president del govern espanyol. Seran quatre anys meravellosos en què podrà fer efectives totes aquelles promeses electorals que, en l’anterior legislatura, no va poder complir.
El que no m’ha semblat bé ha estat la crítica que li ha fet a David Cameron, el britànic potser ha comès un error convocant un referèndum, però ho ha fet en la millor intenció. El Mariano, molt més llest que l’anglès, ens ha revelat del perill que comporta deixar en mans de la gent qüestions per a les quals no està preparada i que, és assumpte dels polítics solucionar-les, que per aquesta raó hi són.
En el tema del referèndum britànic, he vist que Sánchez i Rivera estaven d’acord amb Rajoy, la qual cosa avala, sense cap mena de dubte, el criteri d’aquest últim. Que el socialista anés a Brussel·les i, en reunir-se amb col·legues europeus, digués que no era president de l’estat espanyol per culpa de Podem, és una altra mostra d’entendre i assumir la realitat. Es tracta també d’un gran polític.
Potser he comès un error; fins i tot el PP ha incrementat vots i un escó més a Catalunya. Jo, amb la meva dèria d’un nou país volent exercir el dret a decidir, poder anar a les urnes i dir que sí a l’autodeterminació, etc., no m’he adonat dels avantatges que comporta formar part de l’Espanya imperial governada, a més, per una colla de polítics honestos, compromesos i especialment… brillants.
