Més que aprendre, hem pogut constatar i confirmar algunes coses que ja sospitàvem, però de les quals manteníem una feble esperança d’estar equivocats. La democràcia espanyola ni és modèlica ni excessivament democràtica. És monolítica, no respecta la diversitat, nega la plurinacionalitat i actua contra aquesta realitat, capitanejada per uns creguts posseïdors de la veritat que tenen el poder econòmic, ens governen i persisteixen en imposar-nos una uniformitat del tot lluny de la realitat.
Una altra cosa que hem confirmat és l’existència de les dues Espanyes. Una Espanya i uns governs que no treballen per al benestar dels seus ciutadans sinó per l’enriquiment d’unes determinades classes i/o castes. Un estat on l’amiguisme continua sent el que belluga l’economia, afavorint i enriquint a qui no ho necessita, en detriment de les classes més modestes. Classes a les quals apel·len i sol·liciten el seu vot en cada contesa electoral i que després ignoren.
També hem confirmat, a desgrat, que la memòria i el nivell cultural del país és molt baix. No és possible que amb l’existència de tanta corrupció, de tants polítics imputats, de tanta manipulació, tants diners desapareguts (nostres mitjançant impostos) i de tantes causes pendents de la Justícia, a l’hora d’anar a votar resulti guanyador el partit més corrupte que hi ha a l’estat. Partit que té o ha tingut a la presó, presidents autonòmics, ministres, tresorer, presidents de diputació… Algú sap d’alguna resposta per poder entendre-ho?
També s’han pogut confirmar algunes de les sospites que teníem de fa temps. Em refereixo a la guerra bruta, a les clavegueres de l’estat, a l’ús instrumental, partidista i sectari per part d’un ministre, fent ús descarat de les institucions públiques de l’estat en el joc brut contra l’independentisme. Les converses del ministre Fernández Díaz amb el cap d’anticorrupció de Catalunya, que han estat donades a conèixer recentment, demostren un abús de poder on l’estat i la democràcia surten afeblides. Cosa que fa créixer la desconfiança ciutadana en les institucions.
Ara s’ha confirmat que els comptes inexistents d’Artur Mas i Xavier Trias eren productes de la claveguera. Les converses d’ambdós protagonistes revelen moltes altres accions i intents per desacreditar a polítics catalans. Encara es fan públiques noves converses, però ja no importen ni canviaran l’opinió que tinc d’aquest suposat servidor públic.
El ministre apareix com a víctima, deia que Rajoy n’estava al corrent. Rajoy, com no podia ser de cap altra forma, deia no saber-ne res. Ara bé, un cop és del domini públic, es veu clarament la guerra bruta, que tots els mitjans s’han fet ressò i tots els partits demanen la dimissió (menys el PP). Si aquesta no es fa efectiva, significa un nou cop baix a la, ja de per si, prou desacreditada democràcia espanyola.
Si el president en funcions no obre la boca, no desautoritza el ministre i no el fot al carrer, significa que dóna per vàlida la seva gestió? Autoritza les clavegueres i la guerra bruta? Ell com a màxim responsable no actua? Com definir-ho? Com pot ser que milions de ciutadans li donin suport a les urnes? En un país normal… es poden premiar aquestes actuacions?
A principis del segle XX es deia: A Espanya el mèrit no té premi, sí que en té el robatori i ser un poca vergonya. El que és dolent té premi segur. (L’autor és Ramón Maria del Valle-Inclán i ho diu en el seu llibre Luces de Bohemia, publicat l’any 1924). Pel que jo observo les coses continuen exactament igual.
