Es considera català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Dit això haurem de convenir que no és el mateix ser català que catalanista o, fins i tot independentista. Molts habitants no són nats aquí i mantenen uns vincles emocionals i familiars amb el seu lloc d’origen, la qual cosa és humanament compressible i els condiciona el vot en algunes eleccions.
S’ha de votar amb el cor o amb el cap? Fent cas a les hormones o a les neurones? Sempre resulta difícil quan, d’alguna forma, has de triar a favor de la terra d’acollida si amb aquest gest consideres que pots perjudicar la d’origen. Encara que no sigui així, els polítics se’n cuiden de burxar tant com poden perquè el dubte o la por impedeixi veure la realitat.
La resposta a la pregunta del títol l’haurà de respondre, i actuar en conseqüència, cadascú de nosaltres a l’hora d’anar a les urnes. He tingut la santa paciència d’escoltar els aspirants i de llegir bona part de les “ofertes i promeses” (que mai no compliran) i puc manifestar la meva total decepció, ja que quasi no reconeixen que som aquí per la seva incapacitat en les anteriors eleccions i, a més, escolto uns discursos idèntics als anteriors posats al dia.
Crec que hi ha tres tipus d’electors: Els que es consideren espanyols, els que es consideren catalans i espanyols i els que es consideren únicament catalans. Que pot unir-los als tres i anar plegats? Només l’economia, el benestar per ells i les seves famílies. Com la crisi encara existeix, seran altres motius els que condicionaran el vot als partits.
Partit Popular: És el preferit dels espanyolistes que defensen la unitat d’Espanya. Aplega a la major part de l’oligarquia i classe adinerada i s’aprofita de la gent senzilla i el món rural.
Ciutadans: Són, per una gran majoria, una fotocòpia del PP però amb cares noves. Deuen el seu ascens gràcies a la TV i són l’alternativa per als espanyolistes decebuts.
PSC: Serien adequats per al segon grup. No estan en el millor moment i el cap de llista del PSOE està condicionat. Proposen un estat federal i neguen el referèndum per Catalunya.
En Comú Podem: Adequats per al segon grup i amb possibilitats de superar el PSOE. Volen reformar la Constitució i defensen la consulta a Catalunya però… amb la lletra petita.
Convergència i Esquerra: Els únics partits apropiats per al tercer grup, els que defensen el full de ruta cap a la Independència de Catalunya i hi estan del tot compromesos.
Aquestes formacions pateixen la guerra bruta de l’estat (PP) a la que si ha afegeix C’s. El PSC no és el que era, no té criteri propi i és una sucursal del socialisme comandat per Susana Díaz. De Comú/Podem la proposta d’un referèndum no és gaire creïble i el “seu” corredor Mediterrani, passant per Canfranc, encara menys.
Voldria però, fer un breu comentari destinat als indecisos, tant si es consideren catalans, espanyols o les dues coses a la vegada, siguin ben conscients del mal negoci que suposa viure com es viu ara a Catalunya a causa del maltractament que pateixen per culpa de l’estat i que ho tinguessin en compte a l’hora de dipositar el seu vot.
Si a banda del sentiment de pertinença i ideologia, aconseguíssim un acord entre tots, basant-se en l’economia, dignitat, identitat, justícia social, democràcia, llibertat, no seria difícil consensuar un nou model de país on enterrar els fantasmes del passat, pensant en el futur dels nostres fills i néts.
Jo somio aquest nou país, jo votaré Catalunya, i vostè amic lector… què votarà?
