L’any 1974 l’aleshores president dels EEUU Richard Nixon va abandonar la Casa Blanca, de resultes de l’escàndol Watergate. Tot va començar el de juny de 1972 amb la detenció de cinc homes, a sou del comitè de reelecció del president republicà Richard Nixon, quan intentaven entrar il·legalment per col·locar aparells d’escolta telefònica en les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata al complex anomenat Watergate de Washington. L’FBI va connectar els pagaments als lladres amb una caixa “B” de fons per suborns del partit Republicà.
A Espanya seguíem gaudint dels 35 anys de pau que el “generalísimo” ens regalava dia rere dia, amb el seu personal i carismàtic autoritarisme. Els que ja teníem un ús de raó ens preguntàvem: Com pot ser que el president del país més important del món hagi de dimitir? Aquest home no ha fet res, en tot cas el partit dels republicans tenien alguns membres que feien espionatge i que se’ls hauria de castigar i punt.
La resposta la vaig trobar al diari italià “Corriere della Sera” on s’explicava de forma senzilla que qui va organitzar el tema, en veure’s compromès, va dir que seguia ordres superiors. De superior a superior va arribar a dalt de tot i Nixon sabedor del cas no va tallar-ho de soca-rel ni ho va fer públic. Quan l’escàndol va esclatar del tot no va tenir altre remei que dimitir acceptant la seva responsabilitat.
Espanya -com deia Fraga Iribarne- és diferent. Aquí acceptar qualsevol responsabilitat no consta en els manuals de la política i els partits. De vegades han aparegut informes del tot falsos sobre comptes a l’estranger (Artur Mas i Xavier Trias) i, casualitat, dies abans d’unes eleccions. Se suposava que eren fets per la policia i que es feien públics per erosionar la credibilitat dels polítics davant la comtessa electoral. Es desconeix l’autoria dels informes i ningú s’ha fet responsable de res.
Ara apareixen unes gravacions telefòniques, on un ministre de l’interior i el responsable d’investigar la corrupció a Catalunya tracten de trobar indicis per desqualificar polítics d’ERC i CDC -independentistes- just abans de la consulta del 9-N. Què volen dir aquestes frases? I el pare o el germà d’en Junqueras no se’ls pot imputar res? I l’Homs o el Felip Puig? No sé què pensaran vostès, amables lectors, però no parlaven d’una partida de pàdel. El que parla amb el ministre diu: si el fiscal arxiva el cas, jo em quedaré amb el cul a l’aire. Si fa el que és correcte, no ha de témer cap fiscal ni patir per les seves hostaleres.
L’interlocutor pregunta al ministre si Rajoy sap del que parlen, aquest li diu que sí. Rajoy, com no podia ser de cap altra forma, diu no saber-ne res; l’estrany seria que aquest digués que sap alguna cosa. Cap dels dos volen dimitir, el ministre declara sentir-se víctima d’un xantatge i ressalta la gravetat que suposa escoltar una xerrada privada feta en el despatx ministerial. Ignoro com acabarà el tema però, com Rajoy deia no ser Artur Mas, tampoc voldrà emular a Nixon, és a dir, no dimitirà.
Tot aquell què, com ara jo, hagi escoltat les converses no dubtarà ni un segon de què es tracta de guerra bruta utilitzant els mecanismes de l’estat. Una cosa és lluitar contra el procés independentista a través del diàleg i/o el pacte. Una altra de diferent és fer-ho al marge de la llei de forma barroera, pròpia del tardo-franquisme en què, en ple segle XXI, encara esta immersa l’Espanya actual.
