El matís és diferent, no és igual pertànyer a un col·lectiu que ser-ne presoner; que és com es troba Catalunya dins de l’estat espanyol. Castella, que no Espanya, mai no ha pactat res, sempre ha conquerit, ha estat el seu tarannà habitual. Quan ha hagut de signar un tractat ho ha fet a la força, com és el cas del tractat dels Pirineus o d’Utrecht, ja que no va poder imposar militarment la seva voluntat.
En els casos esmentats, Catalunya va ser la gran perjudicada. En un, va perdre el que avui s’anomena Catalunya Nord i en l’altre, la seva llibertat i independència després de la guerra de successió i la presa de Barcelona per part de les tropes castellanes i borbòniques l’any 1714. El decret de Nova Planta, del que ara es compleixen 300 anys, va acabar amb les lleis i constitucions catalanes i va imposar les normes del Borbó.
S’ha parlat molt de l’intent d’encaixar Catalunya dins Espanya que, en contades ocasions va semblar possible, però diverses circumstàncies (guerra del francès, pèrdua de les colònies, revoltes militars, etc.) ho varen impedir. Quan un conqueridor vol ser reconegut pel conquerit, el que ha de fer és respectar les seves senyes d’identitat, tradicions, llengua, cultura, història i… el Borbó va fer tot el contrari; aquesta forma de fer, malauradament, no ha desaparegut del tot.
El català ha estat amenaçat, menystingut i, fins i tot, prohibit el seu ús en moltes ocasions. Hem hagut d’aguantar el “hableme en cristiano” durant molt temps i veure que s’imposaven sancions per parlar català en públic (també per telèfon). L’ensenyament no es podia fer en cap altra llengua que el castellà, la prohibició va arribar també a l’església; la missa en llatí i el sermó en castellà eren la tònica del moment. Aquest ha estat el tracte que Catalunya ha rebut de l’estat durant 300 anys només en la vessant cultural.
A banda de l’aspecte econòmic, del que ja parlarem en una altra ocasió, vull destacar un fet que considero cabdal per entendre l’actual situació. Durant la dictadura s’estudiava història d’Espanya en les escoles i aquesta feia molt poca referència a Catalunya. La llei Wert quasi no en fa esment, per tant, Catalunya és una desconeguda als ulls de molts espanyols. Si, a més, personatges com Esperanza Aguirre o Vargas Llosa destaquen els segles d’existència de la nació espanyola, molta gent no entén el procés sobiranista català.
Els historiadors rigorosos i intel·ligents coneixen perfectament els avatars de la història i no fan declaracions esperpèntiques, tot el contrari de molts polítics actuals. Tot fa pensar que els castellans intel·ligents no es dediquen a la política. Que un tal Miguel Angel Rodríguez, membre del govern d’Aznar, es pregunti d’on surten els 130 presidents de la Generalitat demostra el desconeixement que es té de Catalunya dins l’estat espanyol o… la manipulació interessada d’alguns polítics.
Quan escolto determinats comentaris en ve a la memòria una frase atribuïda a Azaña quan deia: No m’amoïna que un polític no sàpiga parlar, el que m’amoïna és que no sàpiga de què parla. Malauradament, això és el que passa tot sovint.
