Les mentides tard o d’hora surten a la llum. La tergiversació i manipulació de la història a vegades triguen més però, a la llarga, s’acaba descobrint la veritat. Ja sabem que Cristòfol Colom no era genovès, també sabem que era català. Igualment, el defensor dels indis en l’època de la conquesta d’Amèrica se’ns ha dit que es deia Bartolomé de la Casas i ara se sap que el seu nom real era Bartomeu Casaus, Bisbe de Chiapas segons uns documents apareguts on consta la seva signatura. Algú s’ha pres la molèstia de rectificar els llibres d’història d’Espanya?

Aquesta va ser la primera jugada contra Catalunya feta pel regne de Castella i avui, més de cinc segles després, continua amb el mateix tarannà. Des del decret de Nova Planta ha intentat anul·lar Catalunya en tots els vessants, històrics, culturals, comercials sota amenaces, imposicions, prohibicions i tota mena de força. Havíem de ser castellans tant si ho volíem com si no. Som al segle XXI i continuen amb el mateix, ara en nom d’Espanya.

S’ha parlat moltíssim, de l’encaix de Catalunya a Espanya però mai s’ha pogut resoldre la qüestió a causa de la intransigència espanyola per a reconèixer la singularitat catalana. Àustries, Borbons, Repúbliques o Dictadures s’han afanyat, amb més o menys intensitat, per arraconar el català (prohibint-lo molts cops) i imposar el castellà per la força i seguim…

Després de la mort de Franco s’albirava la possibilitat d’aconseguir, no ja l’encaix català, sinó el reconeixement d’un estat plurinacional on tothom fos reconegut i respectat en pla d’igualtat. El soroll de sabres primer i la pressió de l’oligarquia després ho van impedir. El concepte de què tots érem iguals va degenerar en què tots havíem de ser castellans, el 23F, la LOAPA i el tardo franquisme, encara imperant avui dia, ho van impedir.

El PSOE primer i el PP després i en grau extrem, han fet proliferar una catalanofòbia a tot l’estat arribant a límits forassenyats. A Catalunya no s’han complert mai els pressupostos en infraestructures, el dèficit fiscal és angoixant (el més gran que pateix un territori per part del seu propi estat al món). La pretesa solidaritat és l’espoli d’uns per afavorir a altres.

No vull perdre més temps amb el maltractament que pateix Catalunya des de la sentència del Constitucional fins ara, és de sobres conegut pels seus habitants com ignorat pels qui ja els va bé que es mantingui aquesta situació. Ara el govern del PP simula voler encetar la via del diàleg (?) per desencallar el problema i fer veure que cerca solucions. Fins ara cap reunió ha estat satisfactòria i preveig que seguirà així. No ens enganyem, no és pas un diàleg sinó un monòleg on només es pot parlar del que vol una de les parts.

Rajoy no ha donat, fins ara, resposta a les demandes de Mas (23) i Puigdemont (46) i ara retreu a aquest la seva incompareixença a la conferència de presidents on, segons diu la vicepresidenta Soraya, es tractaran aquells temes pendents. Què tenen a veure la resta de presidents autonòmics en els incompliments de l’estat amb Catalunya? Ens prenen per idiotes? A sobre diu que si Puigdemont no hi va, els catalans estaran ben representats pel govern espanyol.

L’Operació diàleg és una mentida més, una operació de màrqueting que no durà enlloc, els catalans tips i farts d’enganyifes no podem esperar res de bo del govern central, són ja molts cops de porta a les nostres reivindicacions i no ens podem refiar. Els catalans, tant si som nats com nouvinguts, ens mereixem viure millor per tot el que treballem i generem. Per Dignitat, per Democràcia, per Justícia Social hem de seguir el nostre full de ruta cap a la Independència. Un Estat sobirà, democràtic i social de Dret.

No ho creu així, benvolgut lector?

FER UN COMENTARI